Fer amistats i no defallir en l'intent
JUNY 2024 · Reflexions, meditacions, exercicis, comunitat
L’art de fer amistats i no defallir en l’intent
Pel que veig, tant al podcast, a xarxes, a les sessions com per la meva pròpia experiència el tema de fer amistats (i de mantenir-les!) és dels temes que més ens preocupen i que més problemes tenim de gestionar. Avui et parlaré de fer noves amistats, de fer-ne d’aquestes que tens la sensació que son de les bones, de les autèntiques.
Fa vuit mesos que vam arribar a Indonèsia així que et donaré la meva experiència recent en aquest tema. No serà una norma, serà la meva experiència, tingues-ho en compte, però crec que podràs treure’n idees interessants que podràs aplicar.
Perquè puguis posar-te una mica en la meva pell, t’explico quin és el meu caràcter social (per dir-ho d’alguna manera): soc una persona introvertida, sociable a estones; no soc d’aquestes persones que va parlant amb tothom quan arriba a una trobada. Després de lluitar molts anys contra la meva timidesa, vaig arribar a un moment el què vaig entendre que ser introvertida o tímida no és res negatiu que s’hagi de superar, és simplement una manera diferent de gestionar els encontres socials.
Des que vam marxar de Barcelona i vam començar a viatjar cada vegada m’he sentit més còmoda entre persones desconegudes, com més experiències tens de relacionar-te amb gent nova (perquè no hi ha més opció), més perds la por a aquestes interaccions. El millor de tot és que m’he pogut relacionar des de la meva introversió, no fent un paper de l’extravertida que no soc, i això és molt alliberador, sobretot per dir “gràcies, no em ve de gust, avui”, per exemple.
Anava a dir que tothom te por a aquestes interaccions amb gent desconeguda però no crec que això sigui veritat. Un dia vaig llegir que les persones introvertides perden energia en les interaccions, i que les extravertides en guanyen. I jo, que convisc amb un d'extravertit, dono fe d’aquesta teoria. No és que a les persones introvertides ens desagradin les interaccions (almenys jo ho veig així), no és que no les volem (perquè un cop hi ets, estàs bé), és que la quantitat d’energia que hi invertim és tant gran que sabem que després necessitarem un temps de recuperació.
La teoria de qui perd i qui guanya energia m’agrada i, de fet, l’utilitzo sovint per equilibrar-me en les relacions. Petit consell, si tens alguna persona extravertida a la vora, no dubtis en “utilitzar-la” perquè et faciliti aquestes interaccions. Ho faran encantades, recorda, elles hi guanyen energia. El que hem de tenir clar és que una manera de ser no és millor que l’altra, simplement son diferents, el que sí que és cert és que des de la introversió costa més engegar la “màquina sociable”, però no et pensis que les persones extravertides no senten por o no tenen dubtes a l’hora de socialitzar.
Quan ets lluny de tot i de tothom qui coneixes i has de començar a fer amistats de nou, pots córrer el risc (sent una mica exagerada) d’enganxar-te a la primera persona que sents que et respon perquè la necessitat de connectar amb persones és una necessitat biològicament innata i instintivament vital i necessària. Et seré sincera, aquí, a Bali, em va passar. Quan portàvem poques setmanes, una mare de l’escola va proposar-me d’anar a una conferència sobre sostenibilitat juntes; vaig dir-li que sí (volia connectar amb gent, obrir el cercle). Durant el trajecte de 45 minuts en cotxe fins a arribar a la conferència vaig adonar-me d’una cosa: aquella noia no m’escoltava; aquella noia no estava tenint una conversa amb mi, estava fent un monòleg al meu costat. Cada vegada que jo intentava dir la meva, comentar o explicar alguna cosa, ella s’aturava un moment i seguia xerrant sense tenir massa en compte el que jo acabava de dir-li. No em preguntava res però responia totes les meves preguntes.
Allò no estava equilibrat. L’equilibri entre amistats és un dels pilars importants a partir del qual pot sostenir-se tot el “tinglado”. Si tu sempre dones, o si sempre reps i mai et preguntes si l’altre també dona, si només una de les persones és la que marca el com, el quan i l’on, si l’escolta i el compartir no va alternant-se… no hi ha equilibri; si no hi ha equilibri hi haurà un moment en què una de les persones no se sentirà bé.
Així que, aquella amiga potencial que estava fent en aquell cotxe, vaig tenir la sensació que no acabaria de tirar endavant. Però ei, no, no vaig rendir-me llavors, a vegades cal posar-se una mica en la situació de l’altra persona. “Potser està nerviosa, la noia”, vaig pensar.
Hi ha una cosa de les primeres impressions que crec que no pot explicar-se massa racionalment, i ara no parlo per aquesta noia sinó que parlo per experiència; quan faig repàs mental de les amistats que he trobat de veritat (o que almenys van ser de veritat durant un temps -que les amistats evolucionen i la cosa a vegades ja sabem que es torça… Estàs d’acord, oi?-) trobo que el que més m’avisa si una relació d’amistat té futur és el fet de sentir que la relació i la comunicació és fàcil, que flueix. I després hi ha el tema del ‘feeling’, del sentir que hi ha connexió o que pot haver-n’hi. A vegades coneixes algú i simplement sents que és una potencial amistat i no saps massa explicar per què. Et reconec que amb aquesta noia no vaig tenir aquesta sensació.
A vegades, aquest ‘feeling’ sembla que estigui una mica adormit, a vegades les nostres pors son les que tapen aquesta sensació, aquest instint, per això és tant important ser conscient de com estem emocionalment quan ens relacionem, sobretot per “no deixar escapar” gent bonica… Perquè aquí una altra realitat, la majoria de gent és gent bonica.
Les setmanes van anar passant i vaig deixar refredar aquella relació, però, paral·lelament, vaig conèixer dues altres mares de l’escola de la meva filla (tenir coses en comú, com fills a la mateixa escola, és una de les millors estratègies per trobar gent interessant i afí a tu: una classe de swing, de ceràmica, una coral, una associació de veïns i veïnes, anar a esmorzar sempre a la mateixa cafeteria…); amb aquelles dues dones la sensació inicial va ser mooolt diferent, sentia que tot i la distància inicial que posem totes i tots quan coneixem algú, alguna cosa (aquell ‘feeling’ que et deia) em deia que allò tenia pinta d’amistat bonica.
Érem tres dones introvertides que ens havíem conegut perquè la meva parella, l’extravertit, havia generat els primers contactes (repeteixo, si tens extravertits a la vora, “utilitza’ls”, estaran encantats), hi havia equilibri i això era el més important. Quan una explicava les altres escoltàvem, un dia una proposava d’anar a ioga i l’altre dia l’altra proposava d’anar a fer un bon esmorzar. No hi havia exigències, ni enveges; ens respectàvem els ‘tempos’ i, el més bonic de tot, és que ens expressàvem com d’agraïdes estàvem d’haver-nos trobat.
I tot i que encara és massa d’hora per anomenar-ho “amistat veritable” els petits moments que passem juntes em confirmen que anem en la bona direcció. Saps per què més? Una altra pista: mica en mica cadascuna de nosaltres va mostrant les seves parts més vulnerables, les seves pors, les seves inseguretats, fins i tot demanant una mica d’ajuda, si és el cas.
I, en tota relació, mostrar la nostra vulnerabilitat és senyal que ens sentim prou bé com per abaixar la guàrdia. Que, ei, res no garanteix que no ens facin mal però, ai, que bonic és explorar-ho.
Clara Mas Bassas · Astronautes d’Emocions
Sessions individuals virtuals | Sessió de descobriment gratuïta
Podcast Astronautes d’Emocions · Spotify | Instagram · Contingut gratuït
Explica’m: astronautesdemocions@gmail.com